Era un dia d’estiu estàvem tots dinant i de cop la mare es va aixecar de la cadira i es va notar un petit bony a costat de la cara, per ser més concrets a la paròtida. Ella no li va donar molta importància. Al cap d’uns dies va anar al metge, ella no pensava que seria un cosa greu. El metges ens van donar la notícia que es podia tractar d’un tumor, ella al principi no es va espantar, però sincerament jo crec que es feia la forta. Ens van dir que allò s’havia d’operar, com mes aviat millor perquè no s’estengués. Li van fer tot tipus de proves i cap sortia clara els metges estaven desconcertats. Al cap d’uns dies la van trucar i la van dir el dia que li ferien l’operació.
Durant aquells dies a casa es notava nerviosisme però la família estava més unida que mai. Quan va arribar el dia de l’operació amb vaig saltar el col•legi només per estar a l’hospital i sentir-me un mica més a prop d’ella. Ens vam passar allà tot el dia, va ser molt llarga l’espera. L’operació no va anar molt bé, li va quedar mitja cara paralitzada. Amb l’ajuda de la família es pot superar tot. Al cap d’uns dies ens van trucar una altre cop ens deien que la tenien que operar una altra vegada, que a l’altre costat de la cara també en tenia un. Doncs vinga! Una altra vegada, aquesta operació era més fàcil. A l’acabar la operació ens van dir que tenia la cara paralitzada.
Ja portem unes quantes setmanes que s’han acabat les operacions, mals de cap, estressos... ja tocava una mica de tranquil•litat. S’està recuperant genial: mai he vist tanta força de voluntat per superar una cosa així. Es increïble el que pot fer la família per ajudar-se uns als altres. Gràcies mama per ser com ets i per tot el que m’has ensenyat i m’ensenyaràs.
Magnífic!
ResponElimina